Confiar!

Existeix el fracàs?
si, existeix en tant que un se sent fracassat. L'éxit consisteix en no deixar-se vénçer pel desànim i no perdre el respecte cap a un mateix. Certament som falibles, però val la pena lamentar-se? val la pena si del lament en podem treure un aprenentatge, però quan simplement es una forma d'autocompassió és una pérdua de temps.
Però a pesar de saber i ser conscient daixó, com sortir del cercle viciós que em condemna al inmovilisme? com aconseguir arribar on vull si a pesar de l'autosugestió que exerceix la meva raó em sento fluixa i desanimada?
Potser la resposta es troba en la confiança, en l'auténtica confiança.
Ahir al vespre parlava amb un amic que deia no confiar en res ni en ningú. Per les nits, aquesta persona sofreix uns malsons terribles que no són altre cosa que por. Por del que hi pot haber a l'habitació, del que l'hi pogués passar... A vegades, aquesta por prén una dimensió més perillosa, i genera en la seva ment imatges terribles que no són reals però que el cos i la ment viuen com si ho fossin. Es devastador el que pot fer l'abséncia de confiança.

Avui reflexionava sobre aixó i pensava en com podría arrivar a confiar plenament. Confiar com confien els nens, que dormen tranquilament perque creuen que els seus pares són allà per a protegir-los de tot mal, que deixen de tenir por quan hi ha un adult a la vora que ho pot solucionar tot. Básicament, el nen confia perque se sap estimat. És una realitat: sense amor no hi pot haver confiança.

Es terrible percebre en una persona jove la caréncia de l'afecte... és descoratjador comprovar com ja de ben petits són víctimes d'abusos i d'excessos per part d'aquells que haurien de protegir-los i estimar-los. Es horrible comprovar amb quina crueltat algunes persones tracten els innocents...
I si aixó passa entre els més petits, qué no ens hauria de passar a nosaltres?

Odi, rencor, fanatisme, crueltat, egoismes... El dolor alié genera motius per fer acudits, s'han desterrat del llenguatge el perdó i la misericórdia, s'han potenciat valors injustos que condueixen a la frivolitat, al materialisme, al pragmatisme...

Com plantar en una térra infértil?
Sembla que davant d'aixó no poguem fer res més que ser espectadors impotents de la gran catástrofe humana...

I malgrat tot, a pesar del que la realitat indica, encara hi ha persones que lluiten per un impossible, que emprenen lluites desesperades en favor de l'esperança... Són persones que no han perdut la fe. És una realitat: la fe no és altre cosa que confiança.

Sovint he sentit que la gent deia que aquestes persones estaven fetes d'un material especial. Pero malgrat aixó, eren persones comuns amb dubtes i temors com tothom que no van acceptar conformar-se. En realitat, doncs, l'única característica que els diferenciava de la resta era la seva valentia.

I esque hem arribat a un punt que hem oblidat que la vida és una lluita constant. Sense aquesta lluita, ens convertim en simples "supervivents". Lluitar, esforçar-se, és quelcom que ennobleix l'ànima i que enforteix l'esperit.
Però com defensar el discurs de la lluita i l'esforç en un món egoista? com fer entendre al humà cap quadrat la necessitat d'empendre un canvi?
Realment només la concienciació pot donar fruit. La lluita comença en un mateix, acceptant la responsavilitat de ser ésser humà que viu i conviu amb d'altres que són com ell...